Blogia
no n'hi ha prou

Pepe Rodríguez: “El meu pitjor enemic és l'Església"

Pepe Rodríguez: “El meu pitjor enemic és l'Església" El periodista d’investigació tortosí ha escrit un total de vint-i-tres obres que tracten la fragilitat dels humans i la manipulació que en fan alguns actors com l’Església, les sectes o els polítics. Després d’una primera etapa en la premsa escrita, Rodríguez s’ha dedicat a estudiar els temes que li interessen i que el motiven a aprendre.

Mentiras fundamentales de la Iglesia católica, La vida sexual del clero, Pederastia en la Iglesia católica... Gran part de la teva obra segueix una línia crítica envers l’Església. Què et va portar a adoptar aquesta posició?
Sóc crític amb tot absolutament, amb la política, el periodisme i amb mi mateix. I els dubtes cap a l’Església, ens agradi o no, són fonamentals en la nostra societat. La meva visió és una crítica negativa, però no és global. Els meus llibres no ataquen el catolicisme, sinó la manipulació, la corrupció i l’encobriment de delictes que hi ha a la cúpula de l’Església.

Precisament, la cúpula de què tractes en els teus llibres ha patit recentment un canvi de líder. Quin camí creus que seguirà la institució amb Benet XVI?
Si al front de l’Església posen algú d’extrema dreta difícilment s’encaminarà cap a la democràcia. Seguirà exactament el mateix joc que abans però sense màscares. Abans hi havia una figura autoritària sense límits però que semblava un nen bo, ara hi ha un altre autoritari però que no es posa cap màscara, ja sabem com és.

Parles de Joan Pau II com una figura autoritària. Què opines doncs, de la mobilitazació social que ha comportat la seva mort?
És una manifestació del món mediàtic i de la societat histèrica i indocumentada. Com a bon actor, Joan Pau II ha tingut una personalitat molt narcisa, amb resultats que estan per veure. En què ha canviat el món amb tots els seus viatges? Però ho ha venut molt bé als mitjans i això explica la papolatria que se’ns ha despertat i tots aquests shows impresentables i indignes d’una religió civilitzada.

I no t’has plantejat escriure un llibre sobre Joan Pau II?
Ja m’ho han proposat però em fa molta mandra. Ara estic ficat en la meva tesi i fins d’aquí dos anys no crec que tregui res. Els editors saben que un llibre sobre el Papa signat per mi tindria molta força, però hi ha moltes més persones al país que el podrien fer tan bé com jo o millor.

La teva obra també ha aprofundit en el món de les sectes. Hi ha algun grup sectari lligat al món catòlic?
L’Opus Dei. És la secta més gran que he conegut. És un càncer que penetra a la societat i es fa amb el poder. Ho va aconseguir en detriment dels Jesuïtes i alçada pel Papa anterior. Més que una secta és una màfia, i això és el que em preocupa. Perquè no només compta amb membres d’alt reconeixement social sinó que s’infiltra en tots els àmbits i a tots els nivells. Si una secretària que obre el correu en una important empresa pertany a l’Opus, qualsevol document que li arribi el passarà immediatament al grup, i la informació és poder.

Però a diferència d’altres grups, molta gent no considera l’Opus Dei com a secta, està més normalitzada.
Costa menys creure que el delinqüent és algú del barri del costat que un veí de la nostra escala. Amb les sectes passa el mateix. Hi ha una dinàmica d’etiquetatge social en què un grup que sempre ha estat rodejat de prestigi i que compta amb membres reconeguts socialment té més credibilitat. Tenim la idea que les sectes són grups petits que s’aïllen, però les més perilloses són les que funcionen com màfies, que procuren poder i que el gestionen de forma oculta, amb interessos bastards i personals. Això és el que fa l’Opus.

En el teu llibre Adicción a sectas parles dels trastorns de les persones que són captades per les sectes. Com es pot ajudar algú a sortir-ne?
La primera pregunta seria: perquè l’has de treure? Si pensem en treure algú d’un lloc és perquè té un problema i hem de mesurar quin és. Si és una qüestió d’addició al grup el que s’ha de fer és deshabituar aquesta persona, que normalitzi la seva relació amb el grup, no apartar-la.

Llavors, si el problema no és la secta sinó el consum excessiu que se’n fa, això reflecteix alguna mancança de la societat?
Les sectes són una oferta més dins de la societat, ni bona ni dolenta, el que és bo o dolent és la relació que tenim amb la secta, és el mateix que amb les drogues. L’alcohol o el tabac estan normalitzats socialment, en canvi, quan la relació amb l’alcohol o tabac és exagerada desemboca en tabaquisme o alcoholisme. Amb sectes passa el mateix, no és un problema que hi hagi sectes, sinó que algú, com passa amb l’alcohol, no en consumeixi només una mica, sinó que acabi emborratxant-se de secta per sobreviure a la vida.

I com es podria evitar aquesta debilitat de les persones?
El problema no són les persones sinó que la societat fa cada dia individus més fràgils. Hi ha molts elements de risc i cal tenir una personalitat sòlida, saber manegar les emocions. Són faltes que s’han de corregir en l’educació, ensenyant les persones a reflexionar, no només a obeir, també a analitzar i a posar en dubte l’entorn. Així, s’evitarà una personalitat insegura.

Aquests coneixements sobre sectes els has adquirit en primera persona, com amb la teva infiltració a la secta Moon. Quines mesures s’han de prendre a l’hora de fer una investigació d’aquest tipus?
Has de conèixer molt bé l’entorn en el que et mous, perquè la infiltració comporta riscos. En els tres mesos que vaig estar a la secta Moon vaig haver de crear una personalitat nova que resultés atractiva als membres del grup. Vaig ser per un temps el fill d’un ric empresari. Però s’ha de mesurar cada detall i preveure totes les possibles errades amb antelació per tenir preparada quina serà la millor reacció. De fet, abans d’entrar a la secta, vaig signar en un notari un document que acreditava una persona a treure’m del grup i a posar-me en tractament si passats els tres mesos jo no volia abandonar la secta. Això si, qualsevol infiltració que sigui massa perillosa com per sortir-ne malparat no val la pena.

Les teves investigacions i publicacions t’han creat molts enemics. Com et defenses de les possibles represàlies?
El meu pitjor enemic és l’Església, abans prefereixo tenir com a enemic la màfia que la cúpula dominant del catolicisme. Però el problema el tenen els enemics, no jo. Quan ells mouen fitxa jo també. És cert que vaig estar un temps amb escolta, però quan escric un llibre, sempre em guardo una part de la informació que ells no saben que tinc, per si en algun moment m’haig de defensar. És una precaució automatitzada.

2 comentarios

Marc Juncà -

Estic d'acord amb tu. L'església necessita un canvi radical, canviar-se, adonar-se que si segueix per aquest camí només tenen el fracàs com a destí. Fixa't però que tots i totes vulguis que no creiem en el sentit que diu la religió encara que avui en dia estigui "mal vist" manifestar la teva religiositat. Realment, si sapiguéssin estar al dia en quant a discurs, profunditat i noves visions es refereix, avui no tindríem aquest debat del cristianisme. en el fons totes les religions professen el mateix sentit, i crec que en alguns camps, hi ha altres religions que han passat al davant de la cristiana.

Toni Rodon -

Sens dubte que l'església necessita un canvi en la seva concepció; encaminada cap a un món més "realista" i adaptada als nous temps. Ara bé, considerar d'extrema dreta l'església, titllant-le com la culpable de tots els mals, és passar-se de la ratlla i oferir arguments pocs sòlids i convincents. La societat pot fer individus més fràgils, no els fa per determinació, sinó ell mateix s'hauria d'incloure en aquest seguit de persones. L'església pot significar la desvirtuació d'un missatge diví, més profund, superior a les preguntes sense respostes, però també degenerar com ho fa avui en dia. En aquest sentit, és correcte dir que ells tenen "la culpa", però nosaltres més per seguir-los.