Els blogs s'han convertit en un veritable fenomen de comunicació, un nou mitjà d'expressió per les persones corrents. A partir d'ara, ja no cal ser periodista o treballar en un diari per fer un anàlisi de l'actualitat o per reflexionar sobre qualsevol inquietud. Els blogs han obert noves portes a l'expressió, són finestres al món ens permeten donar-nos a conèixer i conèixer els altres.

Després del meu recel inicial cap als blogs, començo a veure les possibilitats d'aquest nou mijà comunicatiu. Segueixo pensant que comporta alguns riscos, però de fet no s'allunyen gaire dels de les pàgines webs en general. I és que la xarxa ofereix una àmplia llibertat per publicar i opinar sobre qualsevol tema i cal tenir en compte, que tots els blogs són subjectius. Partint d'aquesta base, si sabem que el que llegim és la visió d'una persona, podem jutjar per nosaltres mateixos.

I alguns blogs es poden convertir en veritables motors de l'opinió pública, igual que passa amb els articles d'opinió en els diaris. Observem per exemple el blog d'Arcadi Espasa en el que es fa un anàlisi de l'actualitat, amb reflexions personal de l'autor. Per exemple, quant al tema d'Enric Marco del que tracta l'article anterior, Espasa es posiciona en la línia de Vargas Llosa quan diu que "Enric Marco és la ficció literària. Per començar Marco es va posar en el lloc d'algú. El va apartar, el va silenciar i s'hi va posar ell. En el seu blog, Espasa també recomana diversos llibres que poden ser d'interès dels internautes. blog d'Arcadi Espasa

Es va posar "l'aurèola del supervivent", com ell mateix diu, i va aconseguir posar la pell de gallina a estudiants, periodistes i fins i tot diputats. Han estat 30 anys vivint una mentida, fins que l'aurèola li ha caigut a terra i la veritat ens ha obert a tots uns ulls perplexes. Deia l'altre dia Josep Maria Terricabras que els relats d'Enric Marco sobre les seves suposades experiències al camp de concentració de Flossenbürg eren "la veritat del mentider". I és que el fins ara president de l'Amical Mathausen no mentia sobre la vida dels deportats, sinó en el fet que ell mai va ser un deportat.
Les reaccions no s'han fet esperar: estudiants desil·lusionats, deportats reals ofesos, amics i familiars que el defensen... I el debat continua obert. Neus Català, supervivent del mateix camp en què deia haver estat Marco, no va poder aguantar les paraules del seu company a l'entrevista d'ahir a Els matins a TV3 i avui ha aparegut al mateix programa. "Ha fet una gran mentida de sí mateix, ha ofès la memòria dels que han mort als camps i dels joves que l'han escoltat", ha dit Català, que denunciava l'afany de "protagonisme" de Marco: "Només s'ha donat veu a un persona, perquè ho sabia explicar i comunicar molt bé, però hi ha gent senzilla que ho hem patit de debò i no cal fer literatura per parlar d'una experiència".
El debat segueix obert. Avui m'he fixat en l'expressió del rostre dels deportats reals dels camps de concentració nazi. La seva mirada és molt diferent a la de Marco. Quan parlen de la seva terrible experiència (les poques ocasions en què en parlen), ho fan amb els ulls brillants i els llavis tremolosos. I no vull dir que Enric Marco no ho passés malament mentre va estar detingut a Alemanya i sofrint les tortures de la Gestapo, però quan parlava de la seva inventada vida als camps de concentració ho feia amb més decisió, amb més autoritat. Mai havia observat aquest detall però avui se m'ha fet tan evident que no entenc com Enric Marco ha pogut aguantar tants anys una mentida ten colossal.
De si el fi justifica els mitjans n'hauríem de parlar i molt. Perquè si bé ha defensat sempre una causa lloable i ha difós la barbàrie nazi per evitar que es repeteixi, les conseqüències d'haver-se descobert el pastís ja no són tan positives. No es busquen ja prou arguments els negacionistes com perquè els en servim més en safata de plata?
En qualsevol cas, reconec el valor de Marco en sortir a donar la cara, tot i que esperava una mica més d'humilitat. Amb un "perdó" hagués estat suficient, no calia fer apologia dels seus actes. I tampoc no som ningú per jutjar-lo. "Tothom s'apunta a la crucifixió", deia en la seva defensa el seu amic Marcel·lí Garriga. Tots cometem errors i diem mentides: Qui no s'ha despertat algun dia volent ser una altra persona?. És el que Marco va fer, però el seu paper ha durat 30 anys i no ha mesurat les conseqüències de tot plegat.

Sempre m'han agradat els poemes que parlen de l'amor i de la vida, però sobretot els que parlen de realitat. Sentits de la boca del seu autor, Mario Benedetti, la musicalitat i versenblança d'aquests versos em van acostar a una realitat que han viscut i viuen i per desgràcia viuran moltes persones.

Cuando era como vos me enseñaron los viejos
y también las maestras bondadosas y miopes
que libertad o muerte era una redundancia
a quién se le ocurría en un país
donde los presidentes andaban sin capangas
que la patria o la tumba era otro pleonasmo
ya que la patria funcionaba bien
en las canchas y en los pastoreos

realmente botija no sabían un corno
pobrecitos creían que libertad
era tan sólo una palabra aguda
que muerte era tan sólo grave o llana
y cárceles por suerte una palabra esdrújula

olvidaban poner el acento en el hombre

la culpa no era exactamente de ellos
sino de otros más duros y siniestros
y éstos sí
cómo nos ensartaron
con la limpia república verbal
cómo idealizaron
la vidurria de vacas y estancieros

y cómo nos vendieron un ejército
que tomaba su mate en los cuarteles

uno no siempre hace lo que quiere
uno no siempre puede
por eso estoy aquí
mirándote y echándote
de menos

por eso es que no puedo despeinarte el jopo
ni ayudarte con la tabla del nueve
ni acribillarte a pelotazos

vos sabés que tuve que elegir otros juegos
y que los jugué en serio

y jugué por ejemplo a los ladrones
y los ladrones eran policías

y jugué por ejemplo a la escondida
y si te descubrían te mataban
y jugué a la mancha
y era de sangre

botija aunque tengas pocos años
creo que hay que decirte la verdad
para que no la olvides

por eso no te oculto que me dieron picana
que casi me revientan los riñones

todas estas llagas hinchazones y heridas
que tus ojos redondos
miran hipnotizados
son durísimos golpes
son botas en la cara
demasiado dolor para que te lo oculte
demasiado suplicio para que se me borre

pero también es bueno que conozcas
que tu viejo calló
o puteó como un loco
que es una linda forma de callar

que tu viejo olvidó todos los números
(por eso no podría ayudarte en las tablas)
y por lo tanto todos los teléfonos

y las calles y el color de los ojos
y los cabellos y las cicatrices
y en qué esquina
en qué bar
qué parada
qué casa

y acordarse de vos
de tu carita
lo ayudaba a callar
una cosa es morirse de dolor
y otra cosas morirse de verguenza

por eso ahora
me podés preguntar
y sobre todo
puedo yo responder

uno no siempre hace lo que quiere
pero tiene el derecho de no hacer
lo que no quiere

llorá nomás botija
son macanas
que los hombres no lloran
aquí lloramos todos

gritamos berreamos moqueamos chillamos
maldecimos
porque es mejor llorar que traicionar
porque es mejor llorar que traicionarse

llorá
pero no olvides

El periodista d’investigació tortosí ha escrit un total de vint-i-tres obres que tracten la fragilitat dels humans i la manipulació que en fan alguns actors com l’Església, les sectes o els polítics. Després d’una primera etapa en la premsa escrita, Rodríguez s’ha dedicat a estudiar els temes que li interessen i que el motiven a aprendre.

Mentiras fundamentales de la Iglesia católica, La vida sexual del clero, Pederastia en la Iglesia católica... Gran part de la teva obra segueix una línia crítica envers l’Església. Què et va portar a adoptar aquesta posició?
Sóc crític amb tot absolutament, amb la política, el periodisme i amb mi mateix. I els dubtes cap a l’Església, ens agradi o no, són fonamentals en la nostra societat. La meva visió és una crítica negativa, però no és global. Els meus llibres no ataquen el catolicisme, sinó la manipulació, la corrupció i l’encobriment de delictes que hi ha a la cúpula de l’Església.

Precisament, la cúpula de què tractes en els teus llibres ha patit recentment un canvi de líder. Quin camí creus que seguirà la institució amb Benet XVI?
Si al front de l’Església posen algú d’extrema dreta difícilment s’encaminarà cap a la democràcia. Seguirà exactament el mateix joc que abans però sense màscares. Abans hi havia una figura autoritària sense límits però que semblava un nen bo, ara hi ha un altre autoritari però que no es posa cap màscara, ja sabem com és.

Parles de Joan Pau II com una figura autoritària. Què opines doncs, de la mobilitazació social que ha comportat la seva mort?
És una manifestació del món mediàtic i de la societat histèrica i indocumentada. Com a bon actor, Joan Pau II ha tingut una personalitat molt narcisa, amb resultats que estan per veure. En què ha canviat el món amb tots els seus viatges? Però ho ha venut molt bé als mitjans i això explica la papolatria que se’ns ha despertat i tots aquests shows impresentables i indignes d’una religió civilitzada.

I no t’has plantejat escriure un llibre sobre Joan Pau II?
Ja m’ho han proposat però em fa molta mandra. Ara estic ficat en la meva tesi i fins d’aquí dos anys no crec que tregui res. Els editors saben que un llibre sobre el Papa signat per mi tindria molta força, però hi ha moltes més persones al país que el podrien fer tan bé com jo o millor.

La teva obra també ha aprofundit en el món de les sectes. Hi ha algun grup sectari lligat al món catòlic?
L’Opus Dei. És la secta més gran que he conegut. És un càncer que penetra a la societat i es fa amb el poder. Ho va aconseguir en detriment dels Jesuïtes i alçada pel Papa anterior. Més que una secta és una màfia, i això és el que em preocupa. Perquè no només compta amb membres d’alt reconeixement social sinó que s’infiltra en tots els àmbits i a tots els nivells. Si una secretària que obre el correu en una important empresa pertany a l’Opus, qualsevol document que li arribi el passarà immediatament al grup, i la informació és poder.

Però a diferència d’altres grups, molta gent no considera l’Opus Dei com a secta, està més normalitzada.
Costa menys creure que el delinqüent és algú del barri del costat que un veí de la nostra escala. Amb les sectes passa el mateix. Hi ha una dinàmica d’etiquetatge social en què un grup que sempre ha estat rodejat de prestigi i que compta amb membres reconeguts socialment té més credibilitat. Tenim la idea que les sectes són grups petits que s’aïllen, però les més perilloses són les que funcionen com màfies, que procuren poder i que el gestionen de forma oculta, amb interessos bastards i personals. Això és el que fa l’Opus.

En el teu llibre Adicción a sectas parles dels trastorns de les persones que són captades per les sectes. Com es pot ajudar algú a sortir-ne?
La primera pregunta seria: perquè l’has de treure? Si pensem en treure algú d’un lloc és perquè té un problema i hem de mesurar quin és. Si és una qüestió d’addició al grup el que s’ha de fer és deshabituar aquesta persona, que normalitzi la seva relació amb el grup, no apartar-la.

Llavors, si el problema no és la secta sinó el consum excessiu que se’n fa, això reflecteix alguna mancança de la societat?
Les sectes són una oferta més dins de la societat, ni bona ni dolenta, el que és bo o dolent és la relació que tenim amb la secta, és el mateix que amb les drogues. L’alcohol o el tabac estan normalitzats socialment, en canvi, quan la relació amb l’alcohol o tabac és exagerada desemboca en tabaquisme o alcoholisme. Amb sectes passa el mateix, no és un problema que hi hagi sectes, sinó que algú, com passa amb l’alcohol, no en consumeixi només una mica, sinó que acabi emborratxant-se de secta per sobreviure a la vida.

I com es podria evitar aquesta debilitat de les persones?
El problema no són les persones sinó que la societat fa cada dia individus més fràgils. Hi ha molts elements de risc i cal tenir una personalitat sòlida, saber manegar les emocions. Són faltes que s’han de corregir en l’educació, ensenyant les persones a reflexionar, no només a obeir, també a analitzar i a posar en dubte l’entorn. Així, s’evitarà una personalitat insegura.

Aquests coneixements sobre sectes els has adquirit en primera persona, com amb la teva infiltració a la secta Moon. Quines mesures s’han de prendre a l’hora de fer una investigació d’aquest tipus?
Has de conèixer molt bé l’entorn en el que et mous, perquè la infiltració comporta riscos. En els tres mesos que vaig estar a la secta Moon vaig haver de crear una personalitat nova que resultés atractiva als membres del grup. Vaig ser per un temps el fill d’un ric empresari. Però s’ha de mesurar cada detall i preveure totes les possibles errades amb antelació per tenir preparada quina serà la millor reacció. De fet, abans d’entrar a la secta, vaig signar en un notari un document que acreditava una persona a treure’m del grup i a posar-me en tractament si passats els tres mesos jo no volia abandonar la secta. Això si, qualsevol infiltració que sigui massa perillosa com per sortir-ne malparat no val la pena.

Les teves investigacions i publicacions t’han creat molts enemics. Com et defenses de les possibles represàlies?
El meu pitjor enemic és l’Església, abans prefereixo tenir com a enemic la màfia que la cúpula dominant del catolicisme. Però el problema el tenen els enemics, no jo. Quan ells mouen fitxa jo també. És cert que vaig estar un temps amb escolta, però quan escric un llibre, sempre em guardo una part de la informació que ells no saben que tinc, per si en algun moment m’haig de defensar. És una precaució automatitzada.

El periodista d’investigació tortosí ha escrit un total de vint-i-tres obres que tracten la fragilitat dels humans i la manipulació que en fan alguns actors com l’Església, les sectes o els polítics. Després d’una primera etapa en la premsa escrita, Rodríguez s’ha dedicat a estudiar els temes que li interessen i que el motiven a aprendre.

Al periodista d’investigació Pepe Rodríguez, la sala d’estudiants en què s’ha acordat fer aquesta entrevista li recorda a la seva etapa universitària, quan encara no imaginava que acabaria dedicant-se a aquest ofici. “Les coses es veien molt diferent des de darrera del pupitre”, comenta amb un somriure. Paral·lelament a l’animada conversa dels estudiants de la taula del costat, Rodríguez ens comença a explicar les claus de la seva obra, gran part de la qual segueix una línia molt crítica envers l’Església catòlica: “Els meus llibres no ataquen el catolicisme, sinó la manipulació, la corrupció i l’encobriment de delictes que hi ha a la cúpula de l’Església”. I és que el l’autor tortosí es defineix com una persona crítica en tots els sentits: “Sóc crític amb tot absolutament, amb la política, el periodisme i amb mi mateix”.
Després de les nombroses investigacions que ha realitzat sobre l’Església, amb obres com Mentiras fundamentales de la Iglesia católica o La vida sexual del clero, la recent nominació de Ratzinger com a nou pontífex a Roma no li fa preveure un canvi en l’evolució del catolicisme. “Si al front de l’Església posen algú d’extrema dreta, difícilment s’encaminarà cap a la democràcia”, diu Rodríguez, que creu que Benet XVI seguirà el mateix joc que Joan Pau II però sense “màscares”. De fet, defineix el difunt Papa com una figura “autoritària sense límits que semblava un nen bo”. En aquest sentit, la mobilització social que ha comportat la mort de Joan Pau II li sembla “indigna d’una religió civilitzada”: “És una manifestació del món mediàtic i de la societat histèrica i indocumentada”. Tot i així Pepe Rodríguez no ha volgut reflectir en paper la seva actitud contrària envers l’antic pontífex i ha refusat qualsevol oferta d’escriure un llibre sobre el tema. El periodista tortosí reconeix que la seva signatura donaria molta força a una obra d’aquestes característiques però ara per ara prefereix centrar-se en acabar la seva tesi. “Hi ha moltes més persones al país que el podrien fer tan bé com jo o millor, el que passa és que encara no tenen un nom en el sector”, opina.

“Si al front de l’Església posen algú d’extrema dreta, difícilment s’encaminarà cap a la democràcia”.

Però l’Església no és l’únic tema que ocupa les pàgines dels vint-i-tres llibres que ha publicat Rodríguez. Quan les primeres gotes de pluja anuncien que aquest serà un dia plujós, la conversa amb Pepe Rodríguez s’encamina cap al món de les sectes. Les seves investigacions en aquest àmbit han donat com a fruit obres com Adicción a sectas o Las sectas hoy y aquí i l’han portat a infiltrar-se durant tres mesos en el grup Moon. “Vaig haver de crear-me una personalitat nova que resultés atractiva als membres del grup, vaig ser per un temps el fill d’un ric empresari”, recorda. L’investigador no va oblidar cap detall abans de endinsar-se en aquesta aventura als anys vuitanta, i fins i tot va signar un document davant de notari, en el qual acreditava una altra persona a treure’l del grup i posar-lo en tractament si passats els tres mesos de la investigació, Rodríguez no hagués volgut abandonar la secta. “S’han de preveure totes les possibles errades amb antelació per tenir preparada quina serà la millor reacció”, insisteix l’autor tortosí.
En el seu estudi de les sectes del món, Pepe Rodríguez en destaca una per damunt de totes: “L’Opus Dei és la secta més gran que he conegut, és un càncer que penetra a la societat i es fa amb el poder”. Segons Rodríguez, aquesta institució lligada al catolicisme funciona com una “màfia” que es procura poder i el gestiona de forma oculta, amb interessos “bastards i personals”.

“L’Opus Dei és la secta més gran que he conegut”.

Des del seu punt de vista, l’organització no només compta amb membres d’alt reconeixement social sinó que s’infiltra a tots els àmbits i nivells. Per explicar això, Rodríguez posa l’exemple hipotètic d’una secretària que formés part de l’Opus i que fos l’encarregada d’obrir el correu en una important empresa: “Qualsevol document que li arribés a les mans el passaria immediatament al grup, i la informació és poder”. L’autor manté que el “prestigi” que tradicionalment ha rodejat aquesta institució li dóna una “credibilitat” davant la societat de la que no gaudeixen altres grups. “Tenim la idea que les sectes són grups petits que s’aïllen però les més perilloses són les que funcionen com màfies”, assegura.
De fet, per aquest investigador de Tortosa, les sectes com a organitzacions no són necessàriament perilloses, el problema està “en la relació que les persones tenen amb la secta”. Rodríguez compara aquesta relació amb la dependència que alguns individus tenen del tabac o l’alcohol: “No és un problema que hi hagi sectes, sinó que algú, com passa amb l’alcohol, acabi emborratxant-se de secta per sobreviure a la vida”. L’arrel del problema, segons l’autor, no està en les persones sinó en que la societat fa cada dia individus més “fràgils” i busquen així una sortida a les mancances de la seva existència. “Són faltes que s’han de corregir en l’educació, ensenyant les persones a reflexionar, no només a obeir, també a analitzar i a posar en dubte l’entorn”, afegeix. D’aquesta manera, continua Rodríguez, s’evitaria una personalitat “insegura”.
Pepe Rodríguez ha adquirit tots aquests coneixements sobre sectes en primera persona, mitjançant la infiltració, fet que li ha creat un gran nombre d’enemics. De tots ells, l’autor destaca la cúpula de l’Església catòlica: “El meu pitjor enemic és l’Església, abans prefereixo tenir com a enemic la màfia que la cúpula dominant del catolicisme”.

“El meu pitjor enemic és l’Església, abans prefereixo tenir com a enemic la màfia”.

Tot i que durant un temps va estar sota la protecció d’un escolta, l’autor de Tortosa assegura no tenir por dels seus enemics: “El problema el tenen ells no jo, quan ells mouen fitxa jo també”. En aquest sentit, Rodríguez explica que sempre guarda una part d’informació quan escriu un llibre, una informació que els seus enemics no saben que posseeix. “És una precaució automatitzada, per si en algun moment m’haig de defensar”, diu amb tranquil·litat, quan la buidor de l’aula on ens trobem anuncia ja que és hora d’anar a dinar. Pepe Rodríguez s’alegra que a fora hagi deixat de ploure i s’acomiada de nosaltres, no sense abans recordar-nos una frase que ja havia dit a la conferència del matí a la Facultat de Comunicació: “Es gaudeix molt escrivint un llibre si t’interessa el tema. No perdeu aquesta ocasió”.

Pepe Rodríguez va néixer el 1953 a la localitat tarragonina de Tortosa, on va passar la infantesa i l’adolescència. Segons explica, la “societat caciquil” d’aquest municipi el va marcar a l’hora de veure la vida d’una altra manera. De petit ja tenia una visió escèptica de l’Església: “Treia excel·lents a l’assignatura de religió, però mai m’ho vaig creure, m’aprenia les lliçons com històries divertides, simplement”. Va rebre un ensenyament públic i aquest és el model pel qual continua apostant en l’actualitat. Al seu pas per la Universitat Autònoma de Barcelona es va llicenciar en Publicitat i Relacions Públiques. “Vivíem èpoques de molta militància i preocupació pel canvi”, recorda Rodríguez, que creu que els universitaris d’avui en dia estan força desmobilitzats: “Un estudiant, amb raó o sense, ha d’estar mobilitzat, no és bo que estigui d’acord amb el sistema”.
A mitjans dels anys setanta, Rodríguez es va endinsar en el món periodístic treballant per revistes del Grupo Zeta, però el 1987 va fer un gir en la seva trajectòria: “Vaig avorrir la premsa escrita perquè no em permetia aprofundir els temes que a mi m’agraden”. De fet, Pepe Rodríguez considera “pèssim” el periodisme que es fa actualment, ja que, segons diu, "des de fa temps la professió ha agafat el camí de la superficialitat”. Des de llavors s’ha dedicat a escriure un llibre cada any, una ocupació que li ha permès viure bé i gaudint del que fa. “Els meus llibres d’obligada lectura són Dios nació mujer, Morir es nada i Adicción a sectas, perquè t’ajuden a créixer i a veure millor la vida”, diu l’autor. A hores d’ara ja compta amb vint-i-tres obres publicades, la majoria de les quals tracten el tema de la fragilitat humana i de la manipulació de l’Església, les sectes i la política.
Durant aquests anys, Rodríguez també ha exercit com a professor a la Universitat de Barcelona, de Lleida i de Sevilla, entre d’altres. En aquest sentit, assegura que sempre intenta fer les classes amb molta interrelació amb els alumnes: “Intento que amb el que jo aporto i el que ells aporten, acabem fabricant un producte conjunt i ens l’emportem tots a casa”.
Actualment treballa en la seva tesi doctoral en el Departament de Psicologia Social de la UB titulada Procesos de maduración y socialización de los hijos dentro de un contexto familiar sectario urbano. Rodríguez es mostra satisfet amb la seva professió actual i no es penedeix d’haver abandonat la premsa escrita: “el que queda de la història d’algú són els llibres publicats, no els articles”.

Ya tienes weblog. Para empezar a publicar artículos y administrar tu nueva bitácora busca el enlace administrar abajo en esta misma página.
Deberás introducir tu email y contraseña para poder acceder.

En el menú que aparecerá arriba podrás: ver la página inicial (Inicio); escribir y publicar un artículo nuevo; modificar las preferencias de la bitácora, por ejemplo: los colores; Salir del weblog para desconectar de forma segura y ver la portada tal y como la verían tus visitantes.

Puedes eliminar este artículo (entra en modificar > botón eliminar). ¡Que lo disfrutes!