Una aurèola caiguda

Es va posar "l'aurèola del supervivent", com ell mateix diu, i va aconseguir posar la pell de gallina a estudiants, periodistes i fins i tot diputats. Han estat 30 anys vivint una mentida, fins que l'aurèola li ha caigut a terra i la veritat ens ha obert a tots uns ulls perplexes. Deia l'altre dia Josep Maria Terricabras que els relats d'Enric Marco sobre les seves suposades experiències al camp de concentració de Flossenbürg eren "la veritat del mentider". I és que el fins ara president de l'Amical Mathausen no mentia sobre la vida dels deportats, sinó en el fet que ell mai va ser un deportat.
Les reaccions no s'han fet esperar: estudiants desil·lusionats, deportats reals ofesos, amics i familiars que el defensen... I el debat continua obert. Neus Català, supervivent del mateix camp en què deia haver estat Marco, no va poder aguantar les paraules del seu company a l'entrevista d'ahir a Els matins a TV3 i avui ha aparegut al mateix programa. "Ha fet una gran mentida de sí mateix, ha ofès la memòria dels que han mort als camps i dels joves que l'han escoltat", ha dit Català, que denunciava l'afany de "protagonisme" de Marco: "Només s'ha donat veu a un persona, perquè ho sabia explicar i comunicar molt bé, però hi ha gent senzilla que ho hem patit de debò i no cal fer literatura per parlar d'una experiència".
El debat segueix obert. Avui m'he fixat en l'expressió del rostre dels deportats reals dels camps de concentració nazi. La seva mirada és molt diferent a la de Marco. Quan parlen de la seva terrible experiència (les poques ocasions en què en parlen), ho fan amb els ulls brillants i els llavis tremolosos. I no vull dir que Enric Marco no ho passés malament mentre va estar detingut a Alemanya i sofrint les tortures de la Gestapo, però quan parlava de la seva inventada vida als camps de concentració ho feia amb més decisió, amb més autoritat. Mai havia observat aquest detall però avui se m'ha fet tan evident que no entenc com Enric Marco ha pogut aguantar tants anys una mentida ten colossal.
De si el fi justifica els mitjans n'hauríem de parlar i molt. Perquè si bé ha defensat sempre una causa lloable i ha difós la barbàrie nazi per evitar que es repeteixi, les conseqüències d'haver-se descobert el pastís ja no són tan positives. No es busquen ja prou arguments els negacionistes com perquè els en servim més en safata de plata?
En qualsevol cas, reconec el valor de Marco en sortir a donar la cara, tot i que esperava una mica més d'humilitat. Amb un "perdó" hagués estat suficient, no calia fer apologia dels seus actes. I tampoc no som ningú per jutjar-lo. "Tothom s'apunta a la crucifixió", deia en la seva defensa el seu amic Marcel·lí Garriga. Tots cometem errors i diem mentides: Qui no s'ha despertat algun dia volent ser una altra persona?. És el que Marco va fer, però el seu paper ha durat 30 anys i no ha mesurat les conseqüències de tot plegat.